Alba, d’Octavia E. Butler (Mai Més)
- Títol: Alba (Saga Xenogènesi I)
- Autora: Octavia E. Butler
- Editorial: Mai Més
- Format: tapa dura
- Núm. de pàgines: 320
- Idioma original: anglès
- Traducció: Ernest Riera
- Il·lustració de portada: Vorja Sánchez
- Data de publicació: Maig de 2019
- Data de lectura: Juliol 2019
- Enllaç de compra: Amazon
Nota prèvia. Aquesta ressenya conté spoilers, però aviso abans que arribin.
Hauria de ser habitual, en qualsevol lectura, que ens plantegéssim els mateixos dilemes morals que el protagonista, que ens preguntem si hauríem pres les mateixes decisions, que ens enfadem amb el que creiem que són errors… Dic “hauríem” perquè, a la pràctica, la connexió empàtica entre protagonista i lector no sempre succeeix, o no amb la intensitat necessària: en el cas d’Alba, però, no em vaig desenganxar de Lilith, la protagonista, en cap moment. I vaig viure amb total fidelitat els seus dubtes, les seves pors i les seves incerteses. I és en aquest atzucac emocional on estic encallat, i que em fa molt difícil poder ressenyar aquest llibre. Perquè, tot i haver acabat el volum, tot i estar immers ara en una altra aventura, segueixo amb Lilith. La història que ens explica Octavia E. Butler és coherent, la resposta dels protagonistes, també. Com us avançava, no pares de preguntar-te què faries tu en el lloc de la Lilith. Però a aquesta pregunta us la respondré al final, per no fer spoilers.
Us parlo una estona de Lilith. Una dona afroamericana més enllà de la trentena, que desperta, nua, una vegada i una altra, en una sala blanca on una veu li fa preguntes. Lilith descobrirà que la veu es d’éssers extraterrestres, que arribaren a la Terra just al moment que la humanitat quasi s’extingeix a ella mateixa en l’hivern nuclear. Aquests éssers han rescatat als pocs humans que segueixen vius d’una mort segura. Lilith haurà d’assumir, no sols la nova realitat i els seus salvadors/escarcellers, sinó també el preu a pagar per haver sobreviscut. El preu es fa llarg i feixuc d’explicar. I amb això no vull dir que la novel·la es faci pesada, al contrari: els debats que planteja Butler són profunds, en una narració vibrant que us convido a descobrir. Jo no em veig capaç de resumir-los ara, ni tampoc us vull esbudellar la trama més del compte.
Tampoc us parlaré dels altres personatges protagonistes. Només us diré que cal que els conegueu com la Lilith, poc a poc: són especials, interessants, però són, sobretot, coherents amb ells mateixos. Quan més hi penso, més me n’adono de la coherència de la història desenvolupada per Octavia E. Butler. I, com deia també fa un moment, l’autora no perd la tensió narrativa en cap moment, cada capítol et deixa amb ganes d’encadenar el següent i gires les pàgines amb certa ànsia continguda. Feia molt que això no em passava amb cap llibre, no recordo quan fou la darrera vegada que un llibre venç la son i se’t fan les dues de la nit.
Val a dir que l’edició de Mai Més és molt curosa i treballada. Una traducció exquisida d’Ernest Riera, una revisió mimada i una il·lustració de portada espectacular de Vorja Sánchez. Ah, Mai Més ha llançat el títol amb el regal d’una làmina numerada de Marina Vidal a les 150 primeres compres. No sé si arribareu a temps, però aprofiteu.
Dit això, ara faré de sociòleg, i parlaré dels temes que més m’han cridat l’atenció. I que, ens molts aspectes, m’ha fet pensar tant com, per exemple, Els desposseïts de Ursula K. Le Guin.
Làmina d’Alba, de Marina Vidal
Les ciències de la ciència ficció
Ens trobem en un d’aquells casos on les ciències a partir de les quals es construeix l’especulació són diverses. I Butler juga, a parts iguals, entre les ciències biològiques i les socials.
Els extraterrestres, els oankali, desenvolupen una tecnologia basada en la biologia, en un control, gairebé total, de totes formes de vida donant-los un ús d’eines a través de la modificació genètica: Una nau viva semivegetal, que respon als òrgans sensitius dels seus habitants/tripulants, plantes carnívores a mode de càmeres d’estasi… Aquesta és només la superfície, els detalls llaminers. Però l’autora aprofundeix en l’enginyeria genètica i reflexiona sobre ella, en una novel·la publicada el 1989, un any abans que s’iniciés el projecte del genoma humà.
Val a dir que Alba té trenta anys, i no ho notes. No ha caducat. Trenta anys després, la genètica i els seus límits segueix sent un dels nostres grans temes i una de les fonts d’on beu l’especulació literària actual. És doncs, un encert de Mai Més haver rescatat ara aquest títol. I és que, només te n’adones que està parlant d’un altre moment quan es parla de la URSS, i no de Rússia (i ves a saber si una nova URSS no ens espera en un tombant proper d’esdeveniments històrics). Que em desvio… aquesta vigència en allò que afecta la biologia, també persisteix en els debats de les ciències socials.
Alba és també una novel·la de ciències socials: sociologia i antropologia. I aquí he paladejat cada línia, cada idea, cada reflexió: aquí era a casa. El llibre ens formula peguntes com “què ens fa humans?”, “què ens fa ser qui som?”, i aquestes són les més obvies. Butler reflexiona sobre el comportament humà, sobre la psicologia individual i la grupal, sobre les estructures socials i culturals que ens defineixen i ens construeixen. Però, per sobre de tot, per mi, Alba és una metàfora sobre el paper del científic social, o del científic en general, davant del seu camp d’estudi. Però això m’ho guardo com avantsala dels spoilers.
Les lluites de Lilith, les lluites de Butler
Les novel·les que ens parlen de col·lectius històricament oprimits poden tenir una funció de normalització o de conscienciació davant dels conflictes, o ambdues. Normalitzar presentant uns contexts perfectes, societats justes i igualitàries sense discriminació. Conscienciar posant en evidència l’opressió, ja sigui de forma directa o de forma metafòrica. Aquesta novel·la va de conscienciar.
Algunes de les lluites són obvies, y Octavia E. Butler no les emmascara massa en el vel de la ciència ficció. La més evident és la violència contra les dones i la subjugació al poder masculí. Ho fa directament, amb experiències d’abús, d’homes sobre dones. També amb rols masculins de sobreprotecció i femenins de subjugació. Però també empra els oankali (els extraterrestres): els seus models relacionals de tres gèneres (masculí i femení, subjugats al poder subtil dels neutre, els ooloi).
Ens planteja un escenari, doncs, on la igualtat de gènere és una quimera. Crec interpretar que Butler defensa que sempre existirà un mode de jerarquia, poder i control, més o menys obvi, potser no violent, però sí igualment exitós. Potser és un dels aspectes que veurem aprofundir en la saga, o almenys voldria conèixer més de la societat oankali.
M’ha semblat veure, també, un reflex més subtil d’una altra lluita: una metàfora de l’esclavatge d’africans portats a Amèrica. Els oankali es presenten, als inicis del llibre com aquell que et porta fora de casa, de qui has d’aprendre idioma, a identificar els rostres, les seves costums , de qui t’has de guanyar la confiança per poder viure-hi, conviure-hi. És a qui has d’obeir, per poder viure, o seguir despert, en el cas del llibre. Lilith es refereix als extraterrestres com a escarcellers, a mi em van semblar amos de latifundis cotoners.
Homo homini lupus i l’experiment social
Recordeu quan fèieu filosofia a l’institut? Us ho poso fàcil, la disjuntiva Hobbes vs. Rousseau. Hobbes deia que l’home era un llop per l’home, i que la cultura és el que feia que no acabéssim els uns amb els altres. Rousseau creia en la voluntat intrínseca del ser humà i que era la societat qui ens corrompia. Octavia E. Butler juga a l’experiment social, l’entesa i l’adaptació com el camí de la subsistència. M’entusiasma l’experiment, què voleu que us digui. Sóc sociòleg: a tot científic social, ho reconegui o no, li hauria agradar en algun moment o altre tenir el poder i la capacitat dels oankali per experimentar en allò social (no en allò biològic, en aquest cas). I qui creieu que guanya en l’experiment (en l’òptica Butler, en la de Lilith) entre el debat Hobbes vs. Rousseau? El llop, òbviament.
Anem a fer spoilers i a fer-nos preguntes
Octavia E. Butler
Lilith fa bé confiant amb els oankali o viu en un síndrome d’Estocolm amb els seus escarcellers? Octavia E. Butler juga amb la desconfiança, primer amb els ulls de Lilith, que viuen en el conflicte entre la seva resistència a continuar sent el que és, i la seva aproximació, intel·lectual i afectiva, amb els extraterrestres. I quan tu, com a lector, t’acostes massa als oankali, quan el fàstic pels tentacles serpentins i els braços sensitius desapareix, arriben els humans que es desperten, i reneix el dubte de la confiança. Butler et deixa elegir. La meva elecció són els oankali, inclús més enllà del que fa Lilith. I arribo aquí en un viatge curiós que em provoca Butler, els latifundistes cotoners convertits en la única solució possible.
I és que és el que els humans ens ho mereixem, ens hem carregat el planeta: per fi ho hem aconseguit. Les nostres diferències, les nostres pors, els nostres egos, han pogut per sobre del seny, la raó, la concòrdia, el respecte… i hem sobreviscut quatre. I tenim la santa sort que passen per allà uns extraterrestres i ens salven a la mitja dotzena d’arreplegats que quedem. I, no només ens salven, sinó que ens refan el planeta, i ens demanen un preu a canvi. Només faltaria!
El preu som nosaltres, però també són ells mateixos: deixar de ser només humans i ser també oankali. Els humans hem demostrat no ser dignes del planeta. I, a veure, quants llibres hem llegit amb extraterrestres que ens volen extingir per quedar-se amb els nostres recursos? Doncs per uns que volen ser nosaltres i que siguem ells, coi… aprofitem. Potser és la manera.
I aquí hi ha la carga de profunditat de Butler. La novel·la ens parla de l’intercanvi cultural, ens diu que no podem sobreviure sent només nosaltres i mirant-nos només a nosaltres. Ens diu que la supervivència arriba del contacte, de l’intercanvi, de la mescla. I no només cultural, Butler aposta per superar la racialització, per superar el tabús de les “races” (per cert, la raça és un concepte cultural, sense sustentació científica, si voleu, us ho explico un altre dia). Us deia abans que Alba és una metàfora de l’esclavatge, llegint em venia la imatge de vaixells negrers desembarcant africans a les costes americanes, a la mercè d’homes blancs. Doncs bé, Alba acaba dient-nos que la resposta passa per superar allò que ens fa diferents, ens demana el pas valent a superar les pors a la diferència, i apel·la a la unió, a la mescla, al mestissatge… a construir un món per tots. Un planeta per tots, sense que el nostre aspecte extern tingui importància.
I s’atreveix a fer-ho des del poder: són els oankali, els que tenen la paella pel mànec, els que volen la unió. Us imagineu a l’home blanc colonial mesclant-se amb els esclaus? Doncs Butler ho fa, i ens xoca, i ens provoca, i ens fa sentir por i fastig per aquesta barreja. I, quan ens ho mirem des d’aquesta nova òptica, ens fa sentir culpables, potser intolerants davant la diferència.
Alba, un primer acte (amb MEGA sopiler)
Alba és només el primer acte de la saga Xenogènesi. Un primer acte que comença y acaba malament, és un continu d’errors i fracassos: els humans fracassem com espècie, els oankali fracassen una vegada i una altra en trobar la manera de despertar i fer tornar els humans a la Terra. Lilith fracassa en la seva missió de mare, parella, líder. Però es diu que dels fracassos se n’aprèn. Seguirem pendents de les dues noves entregues, que espero que Mai Més ens estigui preparant ja.
Dos agraïments finals. A la Carla de Café de Tinta, per ajudar-me amb aquesta ressenya, podeu llegir la seva en aquest enllaç. A Mai Més, per fer tan fàcil la nostra feina.
Alba, d’Octavia E. Butler (Mai Més)
Valoración
-
Valoración - 8/108/10
LJSalart
Latest posts by LJSalart (see all)
- Friendo cachopos y enfriando sidra para el Celsius 2019: Hablamos con Istel y Daniel Pérez - 16 julio, 2019
- Alba, o el fracàs - 12 julio, 2019
- Alba (Amanecer), o el fracaso. - 12 julio, 2019
